Constel·lacions

De vegades, començar un viatge és senzillament posar-se en marxa. No importen gaire ni els preparatius, ni l'equipatge, ni el traçat de la ruta; tan sols començar a caminar.
Així és com hem iniciat aquesta aventura en es Miramé: sense eines, sense tècniques, sense sebre què ens depara. L'energia que ens mou són els vius records de n'Eulàlia-nina i la meva curiositat d'explorar un univers desconegut però latent en algun racó del codi genètic.
Com els antics viatgers, que observaven al cel les constel·lacions per traçar la seva ruta, nosaltres ens hem passat moltes nits cercant des de diferents llocs (Panticosa, Irati, Coll de Sóller, Mondragó...) la nostra constel·lació, algunes fites. Era qüestió de temps i paciència. Sabem que al cel hi ha representat el Món sencer, només hem d'aprendre a llegir-lo.

Després d'un parell d'anys i un parell de cursos per Costitx, finalment vàrem anar traçant un esbós de la nostra ruta, una idea de per on començar.

Si heu observat mai el cel amb atenció, veureu fins a quin punt és un mirall del món. Si heu après a fer-ho de nit, provau de fer-ho de dia i veureu que les imatges són molt més netes i clares. I així és com els nostres primers esbossos es varen anar concretant en la nostra constel·lació, en el triangle vital: Na Boneta - es Miramé - Ca sa Padrina.

ES MIRAMÉ ocupa el nostre present.

CA SA PADRINA ens connecta amb el passat.

NA BONETA serà la nostra aventura en un futur.

Les aromàtiques també tenen el seu espai

Divendres vam arribar a l’hort amb la il·lusió d’aquell qui comença una nova cosa. No duiem altra cosa a la ment que veure què havia passat amb el nostre sembrat. S’ho hauria menjat algun conill? Els caragols haurien fet un àpat de les tendres lletugues? Hauria crescut mala herba, o la palla havia fet la seva feina d’aturar-les ?

Va ser una gran alegria veure, ja a través de la reixa de l’entrada, que no havia passat cap d’aquestes “desgràcies”, sinó que tot estava tal i com ho vam deixar. Quan vam entrar dins la tanca, me vaig acostar cap al bocinet de parada que hi haviem posat llavoretes, per veure si alguna havia germinat. Però… què vaig veure? Idò unes formiguetes, feineres elles, enduguent-se’n les llavoretes de ceba damunt el seu caparrí !

No vam fer res per evitar-ho. Ja veurem si en seran una plaga o no. Senzillament, ho vam regar perquè no estéssin còmodes, i el temps dirà si ho vam fer bé o malament.

Els tassons plens de cervesa tenen al seu interior un caramull llimacs, i les verdures quasibé no estaven gens tocades. Per tant, ho vam deixar talment.

Per una altra banda, vam millorar l’espantaocells: vam posar paperins de festa dalt de les parades. No tansols assusta els ocells, sinó que dóna a la parada un aspecte festiu i un sorollet (tssss tssss) que recorda, inevitablement, aquelles nits de verbena que tant ens agraden als mallorquins.

El que hem fet , més important, aquest cap de setmana, ha estat la sembra d’aromàtiques a Es Miramé.

Al raconet més ombrívol de tots, prop de l’entrada pel carrer del Vinyet, i deixant-li prou espai per créixer, un lloreret molt petitó. Esper amb devoció el seu creixement, i el desenvolupament d’un arbre tan aromàtic i encisador com és el llorer.

I prop de la paret, però sense tocar-la (hi passa la canonada que ens proporciona aigua des d’una aljub que tenim) hi hem sembrat un parell d’arbustets aromàtics: valeriana, alfabegueres, romaní, moraduix, sàlvia i tem. A cada un d’ells li hem deixat espai per tal que es pugui desenvolupar. L’objectiu és fer de les bardisses un espai interessant i aprofitable. Cada parada ja té les seves herbes aromàtiques. Aquest espai que hem creat és més per disfrutar-lo que no pas per la funció de cridar abelles que puguin tenir les aromàtiques de les parades.

I ara falta esperar una setmana més, a veure què tal s’adapta tot això. I falta una setmana més per continuar sembrant, per continuar llevant herbes, per continuar olorant, disfrutant, somiant, descansant, …

I per acabar, anunciar que potser és cert que el temps està loco, que l'hem malferit: un ametler florit ens ha estat observant. Pel que sé, la flor de gener no omple el paner, però... què en diuen de la flor de novembre?

Començant a remoure la terra...

Eulàlia. Potser era a principis de primavera, quan te vaig dir, ho recordes, Biel? la il·lusió que me feia donar un gir a la meva vida. Feia ja massa anys que m’havia allunyat de la terra fèrtil, i que vivia enmig de cotxes, renou, i alts murs que separaven el carrer de les llars, que estaven disposades una damunt l’altra, com al supermercat ens trobem les llaunes i els tetrabriks.

I va ser aleshores quan tu em vas animar a continuar reflexionant, Biel. I junts vam arribar a la conclusió que, els dos, voliem apassionadament formar part de la Mare Terra i ajudar-la a respirar. Per qualque lloc haviem de començar, i, després d’algunes divagacions, vam decidir que el principi era fer un hort ecològic.

Fa anys que tansols consumim productes ecològics, i, fins i tot, hem reduït sensiblement la carn i els productes preparats de la nostra dieta. I què millor, ens demanam, que consumir tots aquests aliments acabats de collir, i amb el amésamés de tota la ternura que li hem anat transmetent durant la seva vida?

ES MIRAMÉ. Gran nom! És el nom de la finca on ubicarem l’hort. És allà on els meus padrins hi van tenir l’hort sempre, i és on jo tenc els meus primers records d’unes collites sanes i saboroses, després de setmanes d’acompanyar a la meva padrina Eulàlia a regar i cuidar aquells solcs a la terra que ella havia fet cuidadosament.

ESTIU. Estació calorosa on n’hi hagi. El pitjor mes per començar. Però vam estar tantejant el terreny. Amagats entre les males herbes vam trobar molts de kg de raïm, boníssim. Està bé això de començar per la recol·lecció. Ara fa més ganes l’empresa!

TARDOR. I ha estat a la tardor que hem començat a llevar totes aquelles herbes que no ens deixàven avançar. La nostra caparrudesa en no emprar aparells que intoxiquin el planeta fa que les feines, escalonades cada cap de setmana, no avancin tan de pressa. Però com que l’objectiu no és acabar aviat, sinó fer-ho bé…

DIUMENGE 28 D’OCTUBRE. Canvi d’hora. Ben prest surt es sol, i arribam a Es Miramé preparats per començar a fer la feina més guapa. Una nova etapa comença perquè hem fet les primeres plantacions.

Sempre amb l’ajuda de tot el que hem après als cursos de’n Gaspar Caballero, amb les seves parades en crestall, i també el de cultiu ecològic d’hortalises de la conselleria d’agricultura, i amb el manual en la mà (El huerto familiar ecológico, de’n Mariano Bueno), començam a remoure la terra.

El primer problema que ens trobam és que no entenem les rotacions amb 4 parades (proposta de’n Caballero de Segovia), però sí que entenem les rotacions en 6 parades que proposa en Mariano Bueno.

Per tant decidim fer les bellíssimes parades en crestall, amb les seves floretes enmig, el seu sistema de reg i d’abonament, i la seva distribució damut la terra, però envers de fer-ne 4, en farem 6.

De moment, diumenge vam deixar la terra marcada per tal que hi hagi, en un futur molt proper, 6 parades, de 1’5 m cada una, i de 4 metres de llarg.

Una parada ja està sembrada: 24 lletugues variades, una dotzena de cols variades i 6 coletes de bruseles. També 6 carxoferetes. Tot això de planter.

La segona parada que vam preparar la terra hi vam posar uns 24 porros de planter, i vam estar sembrant la resta de llavor (safarnari, ravanets i cebes). Per lo vist, les safarnaris (o pastanagues) tenen un antirepel·lent dels bitxos que es mengen les cebes i els porros.

I pels voltants de les parades, un gruix de palla d’uns 5 cm, per conservar humitat de la terra, i que no creixin tantes herbes.

I ara falta esperar… i esperar… De moment, el cel s’ha comportat amb tot el mim que necessitàvem: ha estat plovent, lentament, per no malferir les fulles tendres. Diuen que per Santanyí ahir va fer, suaument, 8 litres d’aigua per metre quadrat.

Sembrem la llavor

Eulàlia. Idoi sí! Fa prop de 4 o 5 mesos vaig decidir enfocar totel meu amor per la natura cap al món, tan maltractat i mal considerat, de la pagesia. Sé que, per la meva manca d'experiència i per com tenc muntada la vida, no pot ser, al manco de moment, la meva font de sustent. Però això no fa que la il·lusió no sigui ben plena, i fins i tot contagiosa.

T'apuntes, Biel, a fer d'aquest trosset de ciberespai el nostre diari pagès?