Eulàlia. Fa molts de mesos que ni temps hi ha per mostrar-vos les novetats de Es Miramé. I no voldriem que vos penséssiu que ja ens hem desinflat i no el cuidam!!

En primer lloc, contar-vos que tot l'estiu vam estar al costat de les tomàtigues. Cada dia ens en podiem dur una grapada de tomatiguetes petites, de les que haviem sembrat de sobre.

Les tomàtigues de ramallet no van anar massa bé, però encara ara en menjam, cosa que ja va bé.

I les tomàtigues estrella, les cor de bou, vam descobrir que són tardanes.

Per una altra banda, teniem les maduixes, amb un comensal molt aplicat que vivia enmig d'elles. Es tractava d'un conillet molt graciós, que deixava les seves cacas elaborades tansols amb llavoretes de maduixa a damunt la pedra on noltros descansavem. La solució va venir tota sola, i tenia nom felí.

Les albergínies ens anaren molt bé. Van començar tard, però van fer unes albergínies molt grosses, i van durar fins ben entrada la tardor.

Els melons va ser el que pitjor va anar. Entre el conill, l'excés de pluja, i qualque cosa més que no acabam de saber (potser és que les llavors no eren bones, ...) no vam menjar cap meló en condicions.

Respecte a les mongetes verdes... una passada! en fan a mils, i quasi no necessiten cuidar! noltros les vam sembrar juntament amb el blat de moro. En principi, s'hi havien d'enfilar, però després vam descobrir que no eren de mata alta. Ah! i el que vam disfrutar de menjar-nos el blat de moro acabat de collir, passat per la torradora...

Però l'hivern ja ha arribat, i totes això ja està compostant-se. Les maduixeres, preparant-se per l'any que vé tornar-s'hi a posar, ara descansen. Algunes cols, que no arriben a fer res. Una, fins i tot, se va omplir d'oruga.

Planterets de lletuga, porro, ceba, alguns alls, una verdura que ens va donar el nostre veinat italià, n'Antonio, que s'anomena Cima di Rapa, naps, ravanets, les carxoferes adormides, ... tot això creix a ritme de mil·límetre per mes.

El que no creix tan lentament són les "males herbes", que, precioses, cobreixen tot l'hort. Un ajudant vé cada setmana i va eliminant tot el que pot.

I per acabar, contar que uns fantasmes ens visiten, de tan en tant:

Les maduixes

I bé, aquí hi ha la foto que tots esperàvem! Les maduixeres carregades de vermell!!

Encara no n'hem feta la confitura, però sí que hem menjat maduixes de totes les maneres possibles: en batut, a trossets, directament de la planta, ...

Les maduixes tenen gust a maduixa, i la única cosa que demanen és aigua i sol. Davall de la palla hi ha el reg automàtic que vam posar quan va ser necessari. Cada dia, durant un quartet d'hora, tot el que hem sembrat beu aigua duita directament de l'aljubeta que hi ha aprop d'allà. Aviat ampliarem aquest temps a vint minuts o mitja hora, perquè el sol ja comença a ser molt dur. De tota manera, la idea de posar la palla és molt bona, i si no que ho diguin a la quantitat de cuquets del bon jesús i d'altres que viuen a la seva fresqueta!!

Es nisprer

Eriobotrya japonica, nespler del japó.

Un bell exemplar, ben redonet; però una mica descuidat, amb la copa en terra, impossible ficar-s'hi davall, molt espès, amb massa branques i massa fruits (encara verds).

Ens varen recomanar fer-li una bona aclarida i llevar-li la meitat dels fruits, i així ho vàrem fer. Era el mes de març.

Després d'anys amb la copa en terra, havia quedat un bon coixí de fullaca i un bon nombre de fills.

I així va recuperar la forma d'arbre.

Dos mesos més tard, el maig, vàrem poder disfrutar dels fruits durant tres setmanes, fins que la pluja els va arribar a fer malbé.

Com tot el que ens dóna l'hort, ho vàrem compartir amb la resta d'animals que hi viuen o ens visiten, especialment ocells i escarabats com aquests, ben llépols:

La primavera està a punt d'arribar

Sí, Sí. Aquesta va ser la nostra sorpresa quan vam entrar a Es Miramé dissabte passat: tot havia crescut un pam, els petits arbres s'havien despertat, teniem lletugues a rompre, ...

Unes quantes fotografies d'aquest bosc comestible que tant ens meravella són les exposades a continuació:

La llimonereta que creiem morta va treient unes llimonetes, molt petites...


Els alls que amb tanta cura sembravem na Marieta i jo fa unes setmanes, el dia de la brigada d'amics, ja són ben grossets. I si no ho creis, mirau bé aquestes fotos:


En Biel aquí triant què durem per fer l'amanida aquesta nit, al sopar de ca els nostres amics...


I les maduixes que ens va regalar na María han aferrat, ara, a esperar que ens donin bona mermelada aquest estiu...


I els xitxerets que vaig sembrar fa dues setmanes ja han germinat. Aquí hi ha la mostra:

Na Carol contribueix al blog fotogràficament

Bé, aquest cap de setmana passat no vam fer massa massa feina. Acabar de preparar els abrets que conformaran el bosc (el fleix i els lladonerets) posant-los gra sec i vell i mort a la seva base, per tal que faci mulching i no s'escapi la humitat, ara que vendrà l'estiu i la calor. i poca cosa més.

Supòs que l'esdeveniment és la visita de na Carol, que vengué desde França a veure el nostre hortet, i ens envia aquesta foto.

CREANT UN BOSC

Aquesta setmana no hem fet massa feina pes Miramé. Només sembrar alguns xitxeros, i aviadet, sense parar-hi massa esment, perquè teniem altres coses en el cap: crear un bosc a Na Boneta.

De moment no tenim fotos, encara. Però sí imatges al cap que ens parlen del fleixet que creix, propet de la gisterna, per poder ésser regat fàcilment, i dels 9 lladonerets distribuits al voltant de l'era, que hem començat a destapar-la d'herbes i a descobrir el seu contorn, oblidat de feia molts anys.

Brigada d'amics!

Aquestes setmanes hem rentat la cara a Es Miramé. Prop de Sant Pau vam fer una brigada d'amics que van col·laborar en algunes tasques apropiades per l'època i que, a en Biel i a mi, ens venien una mica grosses: vam podar les parres, vam podar l'olivera, vam sembrar alls. També les muntanyes de romaguera i altres herbes van ser cremades, cosa que va fer que millorés moltíssim l'aspecte de l'hortet. Ara ja se pot veure d'una part a l'altra!

Algunes de les fotografies que vam fer d'aquell dia:

Idò sí!

Creix l’hort!

Idò sí: ja arriba el temps de començar a preparar la terra per les properes plantacions de cara a l’estiu. Així, les dues preparades de 4 metres que vam fer ara fa uns mesos se’ns queden petites.

Diumenge vam estar delimitant i despedregant el lloc que ocuparan les dues parades següents. Sempre amb la companyia de’n Florensio, un gallet molt guapo que, per un dia, es va alimentar dels nostres cuquets i ens va remenar la terra.

Una parada va quedar llesta. Fins i tot la meitat sembrada d’uns planters de bledes que ens van regalar.

L’altra parada no va poder ser: els dies són encara massa curts, i molt aviat ens cau la fosca damunt i ens obliga a deixar el lloc de feina.

El problema principal que ens hem trobat ha estat la falta de llum a la zona d’hort, per culpa d’uns edificis que ens hi fan sombra tot el dia. Així, ja preveim que separarem les parades uns metres de la paret, i ens n’anirem més cap al nord de la tanca.

L’altre problema és a l’hora de trobar planterets bons, ecològics i que estiguin bé de preu. Per això intentarem fer el planter noltros, desde Ciutat. Per això, en el terrat de casa, hi hem instal·lat un petit hivernacle per fer germinar les llavoretes de tomàtiga, ceba, etc.

Per acabar, dir que trob molt agradable i gratificant tot el que hem aconseguit: desde la constància de fer-hi feina cada diumenge sens falta, fins a les saborosíssimes ensalades que podem degustar i regustar, fruit de la nostra alegria.

RECULL DE FOTOS

Un arxiu fotogràfic per resumir la feina feta sempre va bé, i és d'agraïr. Per això he decidit que, amb l'any que comença, va bé un poc de recapitulació.

En primer lloc, sa caseta-barraqueta que protegeix de la pluja el nostre material.

Després, cal recordar les nostres primeres aventures amb les "males herbes", quan tot estava encara per fer.

Una vegada dominada (o mig dominada) la terra, les feines poden ser més lleugeres.


Es Miramé té bones parets, però les males herbes tenen molta força. si no, demanau-ho a aqueix canyar!

I els tarongers, que creiem morts del tot, resulta que s'alegren tant que els mimem, que, petitons, pero viuen!

I alguns, fins i tot ens regalen alguns dels seus fruits.

També la feina d'hort dóna, al cap de tots aquests mesos, uns resultats que ens animen a continuar, amb la pau i el somriure d'un que sap que va bé.

I per acabar, una cosa divertida: el nom, borrat pel pas dels anys, de la finca. No és la nostra entrada, sinó que és la del veí (suposam que en algun moment devien ser tansols una finca, i que van ser separades fa anys). Mirau-ho bé, en lletres blaves, damunt fons de pedra, reciten les lletres MIRAME.

FER NET

Així és com vàrem trobar Es Miramé en començar: llapasses fins a les celles, les parets de partió i la cisterna invisibles entre els abatzers i les canyes, els tarongers mig secs i parres escampades arreu.
Arribàvem cercant la terra per conrear, però estava oculta pel pas del temps. Era hora de començar a gratar, a pentinar, a estirar, a arrabassar, a retallar,..., a nedar i submergir-nos dins la vegetació per conèixer-la i anar retrocedint poc a poc en el temps.
L'objectiu no era eliminar, destruir ni esborrar. Seria fàcil, amb una desbrossadora i només dues jornades de feina. I després, esquitar perquè res no torni. No!
Tres mesos, hem hagut de menester. I quatre mans, dues tisores de podar, uns galivans, un càvec, una rampaina i un xerrac. I res pus. Cap màquina. El plaer de la feina artesana, el silenci i el temps per cavil·lar, la suor regalimant per la cara, les escarrinxades, l'esbraonament, així ha estat el frec del nostre cos amb Es Miramé. Hi hem deixat part de nosaltres i ell ens ha deixat les seves marques, ens hem fet solcs un a l'altre. Es va desdibuixant la frontera entre ell i nosaltres mentre que es van fent clars els seus límits i les formes es fan més llegibles.