Creix l’hort!

Idò sí: ja arriba el temps de començar a preparar la terra per les properes plantacions de cara a l’estiu. Així, les dues preparades de 4 metres que vam fer ara fa uns mesos se’ns queden petites.

Diumenge vam estar delimitant i despedregant el lloc que ocuparan les dues parades següents. Sempre amb la companyia de’n Florensio, un gallet molt guapo que, per un dia, es va alimentar dels nostres cuquets i ens va remenar la terra.

Una parada va quedar llesta. Fins i tot la meitat sembrada d’uns planters de bledes que ens van regalar.

L’altra parada no va poder ser: els dies són encara massa curts, i molt aviat ens cau la fosca damunt i ens obliga a deixar el lloc de feina.

El problema principal que ens hem trobat ha estat la falta de llum a la zona d’hort, per culpa d’uns edificis que ens hi fan sombra tot el dia. Així, ja preveim que separarem les parades uns metres de la paret, i ens n’anirem més cap al nord de la tanca.

L’altre problema és a l’hora de trobar planterets bons, ecològics i que estiguin bé de preu. Per això intentarem fer el planter noltros, desde Ciutat. Per això, en el terrat de casa, hi hem instal·lat un petit hivernacle per fer germinar les llavoretes de tomàtiga, ceba, etc.

Per acabar, dir que trob molt agradable i gratificant tot el que hem aconseguit: desde la constància de fer-hi feina cada diumenge sens falta, fins a les saborosíssimes ensalades que podem degustar i regustar, fruit de la nostra alegria.

RECULL DE FOTOS

Un arxiu fotogràfic per resumir la feina feta sempre va bé, i és d'agraïr. Per això he decidit que, amb l'any que comença, va bé un poc de recapitulació.

En primer lloc, sa caseta-barraqueta que protegeix de la pluja el nostre material.

Després, cal recordar les nostres primeres aventures amb les "males herbes", quan tot estava encara per fer.

Una vegada dominada (o mig dominada) la terra, les feines poden ser més lleugeres.


Es Miramé té bones parets, però les males herbes tenen molta força. si no, demanau-ho a aqueix canyar!

I els tarongers, que creiem morts del tot, resulta que s'alegren tant que els mimem, que, petitons, pero viuen!

I alguns, fins i tot ens regalen alguns dels seus fruits.

També la feina d'hort dóna, al cap de tots aquests mesos, uns resultats que ens animen a continuar, amb la pau i el somriure d'un que sap que va bé.

I per acabar, una cosa divertida: el nom, borrat pel pas dels anys, de la finca. No és la nostra entrada, sinó que és la del veí (suposam que en algun moment devien ser tansols una finca, i que van ser separades fa anys). Mirau-ho bé, en lletres blaves, damunt fons de pedra, reciten les lletres MIRAME.

FER NET

Així és com vàrem trobar Es Miramé en començar: llapasses fins a les celles, les parets de partió i la cisterna invisibles entre els abatzers i les canyes, els tarongers mig secs i parres escampades arreu.
Arribàvem cercant la terra per conrear, però estava oculta pel pas del temps. Era hora de començar a gratar, a pentinar, a estirar, a arrabassar, a retallar,..., a nedar i submergir-nos dins la vegetació per conèixer-la i anar retrocedint poc a poc en el temps.
L'objectiu no era eliminar, destruir ni esborrar. Seria fàcil, amb una desbrossadora i només dues jornades de feina. I després, esquitar perquè res no torni. No!
Tres mesos, hem hagut de menester. I quatre mans, dues tisores de podar, uns galivans, un càvec, una rampaina i un xerrac. I res pus. Cap màquina. El plaer de la feina artesana, el silenci i el temps per cavil·lar, la suor regalimant per la cara, les escarrinxades, l'esbraonament, així ha estat el frec del nostre cos amb Es Miramé. Hi hem deixat part de nosaltres i ell ens ha deixat les seves marques, ens hem fet solcs un a l'altre. Es va desdibuixant la frontera entre ell i nosaltres mentre que es van fent clars els seus límits i les formes es fan més llegibles.