FER NET

Així és com vàrem trobar Es Miramé en començar: llapasses fins a les celles, les parets de partió i la cisterna invisibles entre els abatzers i les canyes, els tarongers mig secs i parres escampades arreu.
Arribàvem cercant la terra per conrear, però estava oculta pel pas del temps. Era hora de començar a gratar, a pentinar, a estirar, a arrabassar, a retallar,..., a nedar i submergir-nos dins la vegetació per conèixer-la i anar retrocedint poc a poc en el temps.
L'objectiu no era eliminar, destruir ni esborrar. Seria fàcil, amb una desbrossadora i només dues jornades de feina. I després, esquitar perquè res no torni. No!
Tres mesos, hem hagut de menester. I quatre mans, dues tisores de podar, uns galivans, un càvec, una rampaina i un xerrac. I res pus. Cap màquina. El plaer de la feina artesana, el silenci i el temps per cavil·lar, la suor regalimant per la cara, les escarrinxades, l'esbraonament, així ha estat el frec del nostre cos amb Es Miramé. Hi hem deixat part de nosaltres i ell ens ha deixat les seves marques, ens hem fet solcs un a l'altre. Es va desdibuixant la frontera entre ell i nosaltres mentre que es van fent clars els seus límits i les formes es fan més llegibles.