En primer lloc, contar-vos que tot l'estiu vam estar al costat de les tomàtigues. Cada dia ens en podiem dur una grapada de tomatiguetes petites, de les que haviem sembrat de sobre.
Les tomàtigues de ramallet no van anar massa bé, però encara ara en menjam, cosa que ja va bé.
I les tomàtigues estrella, les cor de bou, vam descobrir que són tardanes.
Per una altra banda, teniem les maduixes, amb un comensal molt aplicat que vivia enmig d'elles. Es tractava d'un conillet molt graciós, que deixava les seves cacas elaborades tansols amb llavoretes de maduixa a damunt la pedra on noltros descansavem. La solució va venir tota sola, i tenia nom felí.
Les albergínies ens anaren molt bé. Van començar tard, però van fer unes albergínies molt grosses, i van durar fins ben entrada la tardor.
Els melons va ser el que pitjor va anar. Entre el conill, l'excés de pluja, i qualque cosa més que no acabam de saber (potser és que les llavors no eren bones, ...) no vam menjar cap meló en condicions.
Respecte a les mongetes verdes... una passada! en fan a mils, i quasi no necessiten cuidar! noltros les vam sembrar juntament amb el blat de moro. En principi, s'hi havien d'enfilar, però després vam descobrir que no eren de mata alta. Ah! i el que vam disfrutar de menjar-nos el blat de moro acabat de collir, passat per la torradora...
Però l'hivern ja ha arribat, i totes això ja està compostant-se. Les maduixeres, preparant-se per l'any que vé tornar-s'hi a posar, ara descansen. Algunes cols, que no arriben a fer res. Una, fins i tot, se va omplir d'oruga.
Planterets de lletuga, porro, ceba, alguns alls, una verdura que ens va donar el nostre veinat italià, n'Antonio, que s'anomena Cima di Rapa, naps, ravanets, les carxoferes adormides, ... tot això creix a ritme de mil·límetre per mes.
El que no creix tan lentament són les "males herbes", que, precioses, cobreixen tot l'hort. Un ajudant vé cada setmana i va eliminant tot el que pot.
I per acabar, contar que uns fantasmes ens visiten, de tan en tant:
cel des del miramé
